HISTORIETES
Els pobles, per petits que siguin, són plens de personatges del tot universals i de bones històries. Us proposo que ens les anem explicant.
4 comentaris Add your own
Deixa un comentari
Trackback this post | Subscribe to the comments via RSS Feed
El falsari 
1.
toniorensanz | 19 gener 2010 a les 15:10
–On vas, Josep Maria?
–On vols que vagi! A missa, mecagon Déu.
TONI ORENSANZ
2.
Jordi Grau i Pi | 20 febrer 2010 a les 22:42
L’ofici religiós d’un dels pobles del Baix Camp acostumava a tenir set persones, comptades, i totes dones.
El mossèn, abans de passar la bassina, i cansat d’anys de collites de pessetes i duros, un dia va començar a advertir-les: com a mínim poseu-hi una moneda de cent pessetes!
Quanta voluntat a la casa de Déu!!!
JORDI GRAU I PI
3.
Miquel Esteve | 23 febrer 2010 a les 7:17
Juanita “la Poca Palla” era una xica d’anques prominents, voluminosa tota ella, especialment en aquesta part del cos. I petava! Petava! Ai, “probets” dels que gosaven passar una tarda de migdiada després del plat de recapte amb “la Poca Palla”! El cas és que un dia, un jornaler, en l’aturada del ranxo, va oferir als altres companys unes olives dolces escaldades que havia fet la seva dona. Juanita se les empassava amb pinyol inclòs. Arribada l’hora, tots al tros a plegar garrofes. No us podeu imaginar – m’explicava Mitos “del somatent” mentre bevíem un sequet a la tasca – quina tarda de focs artificials amb projectils inclosos. “La Poca Palla”, cada cop que s’ajupia per plegar una garrofa, obria aquelles prodigioses anques i els gasos del plat de recapte, fermentats, feien sortir els pinyols d’oliva d’aquell canó com si foren perdigons. Mitos, sequet en mà, per adobar la llegenda, em va dir amb un sigil quasi bé místic que Facundo “lo guerxo” havia perdut l’ull així, plegant garrofes darrera de la Poca Palla, i no per la metralla nacional en la guerra civil…
MIQUEL ESTEVE
4.
raquel | 27 Març 2010 a les 12:33
Hola Toni,
aquí et deixo la meva “historieta”. No és ben bé com aquestes, però s’hi inspira 😉 :
http://lamullena.blogspot.com/2010/03/hi-ha-coses-que-no-cal-que-siguin.html